Gravat

Tremp de cola sobre tela (?)

Ceràmica - Engalba i Esgrafiat

Lineografia o Lineogravat

És una tècnica de gravat molt senzilla, que deriva de la xilografia. De fet, l’únic que els diferencia és el material, que en aquest cas té com a base el linòleum, i les eines de gravar que en aquest cas són gúbies (ganivets petits acabats en diferents formes amb un mànec per agafar-los); perquè el procés d’estampar és el mateix. Com el gravat, es pot treballar en positiu buidant la superfície del voltant del dibuix, o en negatiu, quan el que buides és el dibuix.

El procediment que vam seguir és molt senzill, únicament s’ha de tenir en compte que el dibuix que facis quedarà al revés en les còpies, i vigilar amb les gúbies perquè manejant-les és fàcil tallar-se. A més n’hi ha de diferents tipus, algunes de més punxegudes, algunes de més amples, algunes acabades en quadrat, triangle, forma arrodonida... per tant has de pensar la línia que vols fer o la quantitat de superfície que vols extreure.

Tenint aquestes consideracions en ment, vaig partir dibuixant el motiu desitjat amb llapis sobre la superfície quadrada de linòleum. Després vaig anar resseguint amb una gúbia estreta, primer superficialment, i un cop tenia la zona ja marcada apretant més, perquè les línies fossin més profundes i per tant més marcades, per evitar que s’hi inserís tinta quan entintés.

Oli

Daurat

El Daurat representa un procés llarg tradicional, històric i preciós i lalala.

El tècnica de Daurat que nosaltres vàrem treballar a classe fou la del Daurat a l’Aigua. Aquesta tècnica que es basa en procediments aquosos, està únicament reservada per a superfícies interiors, ja que per la seva composició no admet segons quins efectes atmosfèrics de l’exterior.

El Daurat a l’aigua té una laboriosa preparació, que només s’aconsegueix du a terme correctament gràcies a l’experiència d’una pràctica regular i continuada.

Per exemple, és molt important que tant els instruments que s’utilitzin durant el procés com la superfície del suport –la fusta per exemple- no tinguin gens de grassa perquè d’una altra manera dificultaria l’adhesió del pa d’or.

Per preparar aquesta fusta, ens calgué donar vàries capes de cola de conill i Blanc d’Espanya. Aquesta cola, però, sempre ha de tenir la mateixa capacitat d’enganxar, per tant és necessari que tant la matèria prima com el seu procés de fabricació siguin òptims; cal seguir les proporcions en posar la pastilla de cola amb aigua –que acostuma a ser de mig litre tot i que pot variar en funció de la mida de la pastilla-, les quals han d’estar en remull durant 12 hores. Un cop han estat en remull, s’ha de fondre la pastilla ja sigui a foc lent o al bany Maria. S’ha de vigilar, però, que no s’enganxi ni al fons ni entri al bull, perquè aleshores perdria capacitat d’adhesió i les bombolles quedarien com petits punts d’aire, que augmentarien de tamany a cada cap i quedarien punts negres en el resultat final de daurar.

La primera capa que es va donar va ser únicament de cola, el solatge, per igualar la puresa de la fusta. A partir d’aquí, les capes que es van donar de cola de conill i Blanc d’Espanya, van ser cada vegada amb més gruix, el qual es dóna mitjançant el Blanc d’Espanya. Per tal d’eliminar bonys i imperfeccions, es finalitzà la preparació passant un paper de vidre per la superfície. Un cop tot això va estar sec, vam prosseguir amb donar una capa calenta d’aigua amb cola (a parts iguales), anomenada la capa de la Flaca, vigilant de no passar dues vegades per un mateix lloc, perquè al tenir tant aquesta capa com les anteriors aigües, es podrien eliminar les anteriors deixant la fusta al descobert. Aleshores, continuarem amb el procés de l’embolat, tot i que el dugué a terme la Roser, en ser una tasca meticulosa i d’extensa durada perquè cada capa que es dóna s’ha d’esperar a que s’assequi abans de donar la següent. Aquestes capes són amb el bol, que tot i que a Catalunya es feia servir el bol de València o el de Tortosa, nosaltres vam fer servir el d’Àmèrica, una argila rica en ferro, de to vermellós, que a part de donar coloració permet manipular el daurat amb cops de martell, etc. Tal com vam fer amb l’enguixat, les capes de l’embolat seran cada vegada més gruixudes, però aquest cop el gruix s’aconsegueix amb el bol.

Quan vam tenir aquestes capes seques, vam continuar amb l’aplicació del daurat. Partint d’un pa d’or, el vam anar tallant a trossets amb un ganivet, evitant que toqués amb les nostres mans perquè són greixoses, i amb unes pinces l’aplicarem sobre la superfície, molla prèviament amb cola. Per assegurar que s’enganxés bé, anàvem aplanant completament totes les parts ajudant-nos d’un pinzell sec –perquè no teníem poloneses per tothom-, intentant que toqués al mínim la cola. Vam anar repetint el procés i quan vam tenir tota la superfície coberta vam retocar les zones que els havia quedat algun foradet sense daurat.

Aleshores, vam esperar que s’assequés el daurat deixant que conservés una mica d’humitat, i passarem el brunyidor (no vam fer servir un pinzell (?) ). A continuació vam envernissar la superfície, per tal de protegir-la, perquè sinó s’oxidaria de seguida, i vam decidir quina decoració hi faríem. El resultat final, el podeu veure a la imatge!

Tinta xina

Pastels/Acrílics

sobre paper.

Tremp de goma

El Tremp de goma és un procediment aquós, per tant, vol dir que l’aigua forma part de la seva composició. A més d’aigua, aquest tipus de tremp està format per goma i pigments. La goma més comuna és la goma aràbiga, la qual s’extreu a partir de la solidificació que té lloc quan algunes acàcides entren en contacte amb l’aire.

El suport utilitzat tradicionalment per aquesta tècnica és el paper.

El resultat d’aquest procés, acostuma reproduir-se en uns tons més aviat diàfans, que produeixen una pintura lluminosa; per això, a vegades s’hi afegeixen càrregues, com per exemple el Blanc d’Espanya, per donar més opacitat a la pintura.

El procediment que nosaltres vam seguir fou el següent: (Vam afegir-hi blanc d’Espanya (?) )

Abans de pintar, férem la barreja dels pigments amb la goma i l’aigua per aconseguir la pintura desitjada. La paleta cromàtica de la qual partíem estava configurada per sis pigments artificials que teníem dins unes oueres de plàstic: el blau, verd pastel, ocre, granatós, blanc i negre. Amb l’ajuda d’unes culleretes de plàstic, agafarem una porció de pigment que posarem a la safata de plàstic, i n’hi vam afegir una altra d’aigua i una altra de goma aràbiga. Un cop vam tenir els tres ingredients a la safata els barrejarem amb un pinzell perquè quedés una mescla homogènia. (*) És important no posar-hi massa aigua perquè aleshores la mescla queda massa diluïda i un cop la pintura estigui seca el pigment no quedaria ben adherit.

Un cop la mescla estava feta, vam prosseguir aplicant la pintura a la superfície. Cal tenir clar el dibuix que es vol dur a terme, perquè el paper com ha suport no admet gaires capes. A més, les barreges pertanyents entre pigments s’aconsellarà fer-les a la safata. Personalment, em vaig ajudar d’un model (el bust de la reina Nefertiti) i en vaig fer primer un esbós amb llapis al full. Després vaig pensar quins colors s’adeien més per tal de fer les mínimes barreges, i vaig prosseguir pintant  primer amb els pigments que ocupaven les masses més grans de la imatge, per acabar amb els detalls com són la creu, els llavis i els ulls.