El Daurat representa un procés llarg tradicional, històric i preciós i
lalala.
El tècnica de Daurat que nosaltres vàrem treballar a classe fou la del
Daurat a l’Aigua. Aquesta tècnica que es basa en procediments aquosos, està
únicament reservada per a superfícies interiors, ja que per la seva composició
no admet segons quins efectes atmosfèrics de l’exterior.
El Daurat a l’aigua té una laboriosa preparació, que només s’aconsegueix du
a terme correctament gràcies a l’experiència d’una pràctica regular i
continuada.
Per exemple, és molt important que tant els instruments que s’utilitzin
durant el procés com la superfície del suport –la fusta per exemple- no tinguin
gens de grassa perquè d’una altra manera dificultaria l’adhesió del pa d’or.
Per preparar aquesta fusta, ens calgué donar vàries capes de cola de conill
i Blanc d’Espanya. Aquesta cola, però, sempre ha de tenir la mateixa capacitat
d’enganxar, per tant és necessari que tant la matèria prima com el seu procés
de fabricació siguin òptims; cal seguir les proporcions en posar la pastilla de
cola amb aigua –que acostuma a ser de mig litre tot i que pot variar en funció
de la mida de la pastilla-, les quals han d’estar en remull durant 12 hores. Un
cop han estat en remull, s’ha de fondre la pastilla ja sigui a foc lent o al
bany Maria. S’ha de vigilar, però, que no s’enganxi ni al fons ni entri al
bull, perquè aleshores perdria capacitat d’adhesió i les bombolles quedarien
com petits punts d’aire, que augmentarien de tamany a cada cap i quedarien
punts negres en el resultat final de daurar.
La primera capa que es va donar va ser únicament de cola, el solatge, per
igualar la puresa de la fusta. A partir d’aquí, les capes que es van donar de
cola de conill i Blanc d’Espanya, van ser cada vegada amb més gruix, el qual es
dóna mitjançant el Blanc d’Espanya. Per tal d’eliminar bonys i imperfeccions,
es finalitzà la preparació passant un paper de vidre per la superfície. Un cop
tot això va estar sec, vam prosseguir amb donar una capa calenta d’aigua amb
cola (a parts iguales), anomenada la capa de la Flaca, vigilant de no passar
dues vegades per un mateix lloc, perquè al tenir tant aquesta capa com les
anteriors aigües, es podrien eliminar les anteriors deixant la fusta al
descobert. Aleshores, continuarem amb el procés de l’embolat, tot i que el
dugué a terme la Roser, en ser una tasca meticulosa i d’extensa durada perquè
cada capa que es dóna s’ha d’esperar a que s’assequi abans de donar la següent.
Aquestes capes són amb el bol, que tot i que a Catalunya es feia servir el bol
de València o el de Tortosa, nosaltres vam fer servir el d’Àmèrica, una argila
rica en ferro, de to vermellós, que a part de donar coloració permet manipular
el daurat amb cops de martell, etc. Tal com vam fer amb l’enguixat, les capes
de l’embolat seran cada vegada més gruixudes, però aquest cop el gruix
s’aconsegueix amb el bol.
Quan vam tenir aquestes capes seques, vam continuar amb l’aplicació del
daurat. Partint d’un pa d’or, el vam anar tallant a trossets amb un ganivet,
evitant que toqués amb les nostres mans perquè són greixoses, i amb unes pinces
l’aplicarem sobre la superfície, molla prèviament amb cola. Per assegurar que
s’enganxés bé, anàvem aplanant completament totes les parts ajudant-nos d’un
pinzell sec –perquè no
teníem poloneses per tothom-, intentant que toqués al mínim la cola. Vam anar repetint
el procés i quan vam tenir tota la superfície coberta vam retocar les zones que
els havia quedat algun foradet sense daurat.
Aleshores, vam esperar que s’assequés el daurat deixant que conservés una
mica d’humitat, i passarem el brunyidor (no vam fer
servir un pinzell (?) ). A continuació vam envernissar la superfície,
per tal de protegir-la, perquè sinó s’oxidaria de seguida, i vam decidir quina
decoració hi faríem. El resultat final, el podeu veure a la imatge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada